Educació socioemocional: Models de família

"Retrato de dos modelos de familia"

Des de l’assignatura “Desenvolupament i Educació Socioemocional en la Primera Infància”, se’ns ha convidat a llegir l’article modelos de famili, de Giorjo Nardonne y Mauro Bolmida, Revista Cuadernos de Pedagogía nº378, Abril 2008. A partir d’una lectura acurada, se’ns demana extreure les idees més significatives de les dos tipologies que planteja.

L’article tracta de donar la possibilitat d’entendre el perquè cada dia els infants i els adolescents tinguin més poder i més rellevàncies en la seva família. És pregunten del perquè cada vegada surten en els mitjans de comunicació més notícies que relacionen la violència amb adolescència. El perquè dels problemes d’aprenentatge que cada vegada més pateixen els nostres infants. A pesar de la gran difusió que es dóna a aquests comportaments, no minven, a l’inrevés, van en augment. Sembla ser que els infants i adolescents cerquen cada vegada més ser els protagonistes i és per aquest motiu que el fet de veure les seves conductes criticades i exposades en els mitjans no els priva de continuar.

L’article presenta dos tipus de nuclis familiars on els infants ostenten el protagonisme de les famílies i on tot gira entorn de les seves necessitats. Anys enrere els pares i en particular el pare, estava capdavanter en la escala jeràrquica de la família. Avui dia els fills ocupen un lloc d’igualtat i moltes vegades de superioritat.

A continuació mostraré les característiques dels dos models que fa referència l’article, model hiperprotector i model permissiu. Tots dos cerquen la pau familiar establint un canvi de rols familiars.

Model hiperprotector:

Les famílies estan absortes en la resolució dels problemes dels fills. pretenen resoldre tots els conflictes que se li plantegen al fill.
Desitgen satisfer tots els desitjos dels fills.
El pensament principal dels pares és: “No et preocupis de res, nosaltres ho resoldrem tot”.
El missatge principal que emeten els pares als fills, és que ells no tenen la capacitat de resoldre cap problema per petit que sigui. Pares salvadors.

“ Cuando los padres se ponen en el lugar de los hijos considerados frágiles: profecía de inexorable cunplimiento”., (Nardone y cols, 2003).

Model Democratic-Permissiu:

Els pares i ells fills són amics desapareixent així la figura d’autoritat.
La direcció de la família es discuteix entre tota la unitat familiar
Els pares per tal d’aconseguir la pau familiar, cediran davant qualsevol petició dels fills per satisfer la necessitat de democràcia.
Els fill no tenen cap límit.
Els fills acaben controlant les decisions familiars.

Conseqüències dels dos models de famílies en el desenvolupament dels infants.

Tal com reflecteix la lectura, els model de família hiperprotector, farà dels seus fills persones totalment dependents dels altres, persones amb una baixa autoestima, amb manca de capacitat per a prendre decisions. Acostumats a que se’ls hi faci tot no sabran reaccionar davant qualsevol petita entreposada que la vida els hi vagi posant pel davant i per tant no toleraran la frustració perquè mai se’ls ha deixat comprovar aquesta sensació. Aquests pares davant el pensament que feien el millor per als seus fills, aconseguiran que siguin adolescents i adults sense poder per decidir per ells mateixos. No sabran el que és equivocar-se i trobar el camí de tornada.

M’ha cridat l’atenció un paràgraf de la lectura que diu; el missatge que envien aquest pares als fills “Eres un incapaz que, sin la família, no puedes conseguir nada en la vida”. Si algú verbalitzes aquestes paraules, pensaríem que és un maltratador psicològic però, ens hem aturat a pensar que les accions involuntàries amagades sota la paraula protecció poden tenir les mateixes conseqüències?

El model de família democràtic-permissiu al igual que en model anterior, es caracteritza per la més absoluta falta de deures dels fills ja que aquests estan acostumats a que les seves peticions siguin respostes sempre de manera afirmativa i per tant impedeix el desenvolupament del sentit de la realitat i de la capacitat de suportar qualsevol classe de frustració. Això pot provocar manca de tolerància davant l’estrès i la incapacitat d’establir relacions sentimentals.

A nivell escolar, tant un com altre model no acceptaran que davant qualsevol problema educatiu que la pròpia família tingui la “culpa”, no m’agrada parlar de culpa, ja que segurament ni ells són capaços d’identificar el que està passant. Ho dic com a mare “ el que esté libre de pecado que tire la primera piedra”. Justificaran la conducta del seu fill descarregant dalt el professor o professora dient que ells són els que no tenen la capacitat d’ensenyar al seu/va fill o filla. Jo no dic que s’hagi de tornar al model d’ensenyança de fa uns anys on el/la mestre/a tenia la veritat absoluta, però si ens a de quedar als pares el dubte del que ha passat. Crec que hem de valorar les dues postures i confrontar-les, donar un vot de confiança als educadors. Suposo que és molt més fàcil donar les culpes als altres per no veure les nostres pròpies errades. La paraula pare i mare no són símbol de perfecció ni de veritat absoluta.

Cap pare i mare té un manual de la perfecció, no podem parlar d’extrems perquè aquests mai poden ser bons companys, però el que si està clar que la figura dels pares hauria de continuar sent de respecte, no de por. La paraula amics quan parlem de les relacions entre pares i fills fan una mica de por encara que en els temps actual s’hagin posat tan de moda. Crec que aquestes relacions haurien de continuar estant en equilibri i que tots els membres tinguessin el seu lloc en el nucli familiar. Cadascú a de tornar a ocupar i adoptar el lloc que li toca.

Davant el model de família protectora, el que veig més clar en que si no es confia en els infants, malauradament acabaran sent infants i adults infravalorats i insegurs.

Ja sabia abans de començar l’assignatura que el contingut d’aquesta em remouria, em faria plantejar-me com a mare i com a persona com sóc i si he fet les coses bé amb els meus fills. Se que no ho he fet perfecte, se que he tingut moltes pors, se que per covardia de vegades els he fet patir....encara hi hagi pensen que sóc la millor mare del món. Jo no ho crec, crec que són ells els que cada dia em fan ser millor persona, els que m’ensenyen a perdonar i a perdonar-me.

Intentant analitzar-me i pensar quin tipus de model s’ajusta a mi, crec que tinc una mica de tot. Sempre he sentit que era molt protector, he patit molt davant qualsevol activitat, qualsevol sortida o moviment que poguessin fer. Una vegada parlant amb la meva germana i el meu fill gran davant un conflicte entre la meva neboda i la seva mare degut a que la filla li tirava en cara a la mare que no la deixava fer res de res amb autonomia, davant l’intent de suavitzar les coses, la meva germana em va dir “tu calla que ets igual que jo, sempre pateixes per tot i per tots”. El meu fill li va contestar, “Si és veritat, però encara i així ens deixa fer”. Em quedo amb les paraules del meu fill davant la pregunta de si he set una mare protectora en excés.