Esos locos bajitos

LLetra de la cançó

A menudo los hijos se nos parecen,
y así nos dan la primera satisfacción;
ésos que se menean con nuestros gestos,
echando mano a cuanto hay a su alrededor.

Esos locos bajitos que se incorporan
con los ojos abiertos de par en par,
sin respeto al horario ni a las costumbres
y a los que, por su bien, (dicen) que hay que domesticar.

Niño,
deja ya de joder con la pelota.
Niño,
que eso no se dice,
que eso no se hace,
que eso no se toca.

Cargan con nuestros dioses y nuestro idioma,
con nuestros rencores y nuestro porvenir.
Por eso nos parece que son de goma
y que les bastan nuestros cuentos
para dormir.

Nos empeñamos en dirigir sus vidas
sin saber el oficio y sin vocación.
Les vamos trasmitiendo nuestras frustraciones
con la leche templada
y en cada canción.

Nada ni nadie puede impedir que sufran,
que las agujas avancen en el reloj,
que decidan por ellos, que se equivoquen,
que crezcan y que un día
nos digan adiós.

  Feia ja molts d’anys que no escoltava aquesta meravellosa cançó d’en Joan Manel Serrat. Una de tantes de les que ell sol escriure carregades de veritat. Ha set n’Iñaki, el professor de l’assignatura Educació Socioemocional qui ha fet que em tornés a retrobar amb ella. Aquesta vegada cercant un significat i dins el context de l’assignatura. Sento que l’he descobert. Abans l’escoltava perquè m’agradava, ara penso, quanta raó tens Serrat.

  Després de cercar diferents versions o més ben dit presentacions, he volgut penjar aquesta al meu bloc de l’assignatura per la introducció que fa per presentar la seva cançó. Diu que fa uns anys es va quedar impressionat per les paraules que va dir en Gila sobre “Esos locos bajitos”. En Serrat analitza les paraules i diu que, baixets és evident que ho són i, locos, només has de viure a prop d’ells per adonar-te dels seus somnis. Somnis que els adults anem tallant per acabar convertint-los en aquelles “coses” que caminen pel carrer amb pantalons i faldilles, ho sigui, nosaltres els adults.

  La primera part de la cançó, parla de la primera gran satisfacció que donen quan es semblen a nosaltres. La següent frase que també parla dels gestos que van adquirint i que són tant semblants als nostres i ens fan tanta gràcia. Malauradament en aquests primers moments en que qualsevol imitació ens sembla una meravella, no ens adonem que no només imiten els gestos, també ho fan de les actituds, de les nostres pors, que sense voler o volent, els fem partícips de les nostres frustracions i moltes vegades descarreguem en ells aquestes. 

  Potser algun de nosaltres, no vull dir tots, volem un fill a imatge i semblança i no deixem que siguin ells mateixos o, potser els volem convertir en allò que nosaltres no hem pogut ser. No han vingut al món per ser el nostre reflexa o el mirall del que ens hagués agradat ser. 

  Molta veritat també quan podem escoltar en paraules cantades d’en Serrat, que de vegades volem dirigir les seves vides sense pensar que aquestes els hi pertanyen a ells i ells i, que no som els seus amos. Hem d’estar per guiar i per acompanyar, no per ensinistrar. Això si, ocupant el lloc que ens pertany i que costa tant de trobar.

  Personalment em sento molt identificada amb la darrera part ja que els meus fills ja són grandets i comencen a volar del niu. Millor dit un ja ho ha fet. Com a mare o pare t’agradaria tenir-los amagats i protegits de tot i de tothom, malgrat que de vegades hagin d’estar protegits de les seves pròpies famílies davant el maltractament.

  Em quedo amb el missatge de la cançó..........Hem de deixar fer perquè aprenguin a ser i ha fer. Que siguin ells i elles mateixos/es els que vagin trobant el seu camí. Ningú és propietat de ningú encara que com a pares visquem en una continua quimera i pensem que el temps no passa, que sempre estaran al nostre costat. 

Serrat, ets uns geni. Tens la gran capacitat de fer sentir, d’emocionar i de dir moltes veritats. Quan no podies i ara que pots.