Un bany molt especial

Des del facebook m'ha arribat aquest vídeo i les meves emocions han sorgit des de les meves entranyes. Quina dolçor. Sembla mentida com un simple bany a un nadó es pot convertir en un moment tan intim, en un moment per establir vincles, per sentir.

Un bany és pot convertir en un moment molt especial tal com mostra aquest vídeo.

Com hauria de ser l'escola dels nostres dies

"Encara estem a temps de somiar i de fer que aquest somni es faci realitat""

              De quina escola m’agradaria formar-hi part?

  He posat aquest títol per intentar donar resposta a la pregunta que el professor de l’assignatura ens fa envers "com hauria de ser l’escola dels nostres dies per donar resposta a les necessitats emocionals dels infants". Crec que a aquestes alçades de la carrera, encara que amb petits matisos, l’escola ideal i a la que crec tenen dret els nostres infants, és una escola pensada per a tots i totes. On tinguessin cabuda les famílies, on tothom respectés el lloc que cada un ocupa en l’educació dels menuts i menudes. Una escola oberta al diàleg, una escola que no fos purament acadèmica i que tingués en compte tot el context que envolta a l’infant (famílies, economia, sentiments).

  M’agradaria formar part d’una escola on es confiés més en les possibilitats dels alumnes, on l’objectiu de tot els personal, no només dels mestres, fossin ells i elles, aquestes personetes que confien en nosaltres els adults i, que sobre tot a l’etapa d’infantil, veneren i admiren a la seva o el seu mestre. Que fos una escola crítica, que no vol dir amb dret de criticar, ni la metodologia dels companys, ni als infants, ni a les famílies i, si ho fan, que sigui de forma constructiva, per treure un profit en benefici dels personatges principals de la història. No cal que digui qui són......

 També m’agradaria que l’escola tornés a tenir la confiança i el prestigi que tenia abans, no estic parlant de la metodologia, sinó més be es tractaria de recuperar el respecte cap a la figura d’un/a mestre/a compromès. Un mestre/a que segurament dedica molt de temps de la seva vida personal a fer de l’escola un lloc on els infants es sentin segurs, volguts i com no, que aprenguin. Que es perdi la imatge que els/les mestres tenen de que treballen poc i tenen moltes vacances. Ja se, ja se, que “de todo hay en la villa del señor”, però crec i confio que són els menys. Encara queden mestres compromesos i amb ganes de fer feina, que no han perdut la il·lusió i que encara que de vegades es desmotivin, de seguida tornen a remuntar i a creure que es pot millorar.  

  En definitiva, m’agradaria una escola que fomenti els valors, que escolti als infants, els observi, els tingui en compte. Que els deixi manipular, olorar, sentir, equivocar-se, riure i plorar i perquè no tenir alguna rabieta. Una escola que doni confiança als pares i amor als infants. Una escola oberta a la diversitat de famílies, d’infants i de treballadors, ja que tots i totes som diferents i respectables. No m’agradaria una escola que jutges, mai es sap que ens podem trobar pel camí. Potser algun dia podem ser nosaltres els jutjats.....

No ha de ser una escola perfecta, de les imperfeccions també s’aprèn.

...L’escola del futur és aquella que ens la sentim com a pròpia, aquella que ens transmet sentiments d’ acolliment, de respecte, de confiança, que ens transmet il·lusió, entusiasme, interès, que ens fa crítics, inconformistes, solidaris, que ens fa autònoms i competents...

Dolors Dot (col·laboradora d'Edu21)
Article / 10 de juliol de 2006

 

Imatges: fotolog.com

Esos locos bajitos

LLetra de la cançó

A menudo los hijos se nos parecen,
y así nos dan la primera satisfacción;
ésos que se menean con nuestros gestos,
echando mano a cuanto hay a su alrededor.

Esos locos bajitos que se incorporan
con los ojos abiertos de par en par,
sin respeto al horario ni a las costumbres
y a los que, por su bien, (dicen) que hay que domesticar.

Niño,
deja ya de joder con la pelota.
Niño,
que eso no se dice,
que eso no se hace,
que eso no se toca.

Cargan con nuestros dioses y nuestro idioma,
con nuestros rencores y nuestro porvenir.
Por eso nos parece que son de goma
y que les bastan nuestros cuentos
para dormir.

Nos empeñamos en dirigir sus vidas
sin saber el oficio y sin vocación.
Les vamos trasmitiendo nuestras frustraciones
con la leche templada
y en cada canción.

Nada ni nadie puede impedir que sufran,
que las agujas avancen en el reloj,
que decidan por ellos, que se equivoquen,
que crezcan y que un día
nos digan adiós.

  Feia ja molts d’anys que no escoltava aquesta meravellosa cançó d’en Joan Manel Serrat. Una de tantes de les que ell sol escriure carregades de veritat. Ha set n’Iñaki, el professor de l’assignatura Educació Socioemocional qui ha fet que em tornés a retrobar amb ella. Aquesta vegada cercant un significat i dins el context de l’assignatura. Sento que l’he descobert. Abans l’escoltava perquè m’agradava, ara penso, quanta raó tens Serrat.

  Després de cercar diferents versions o més ben dit presentacions, he volgut penjar aquesta al meu bloc de l’assignatura per la introducció que fa per presentar la seva cançó. Diu que fa uns anys es va quedar impressionat per les paraules que va dir en Gila sobre “Esos locos bajitos”. En Serrat analitza les paraules i diu que, baixets és evident que ho són i, locos, només has de viure a prop d’ells per adonar-te dels seus somnis. Somnis que els adults anem tallant per acabar convertint-los en aquelles “coses” que caminen pel carrer amb pantalons i faldilles, ho sigui, nosaltres els adults.

  La primera part de la cançó, parla de la primera gran satisfacció que donen quan es semblen a nosaltres. La següent frase que també parla dels gestos que van adquirint i que són tant semblants als nostres i ens fan tanta gràcia. Malauradament en aquests primers moments en que qualsevol imitació ens sembla una meravella, no ens adonem que no només imiten els gestos, també ho fan de les actituds, de les nostres pors, que sense voler o volent, els fem partícips de les nostres frustracions i moltes vegades descarreguem en ells aquestes. 

  Potser algun de nosaltres, no vull dir tots, volem un fill a imatge i semblança i no deixem que siguin ells mateixos o, potser els volem convertir en allò que nosaltres no hem pogut ser. No han vingut al món per ser el nostre reflexa o el mirall del que ens hagués agradat ser. 

  Molta veritat també quan podem escoltar en paraules cantades d’en Serrat, que de vegades volem dirigir les seves vides sense pensar que aquestes els hi pertanyen a ells i ells i, que no som els seus amos. Hem d’estar per guiar i per acompanyar, no per ensinistrar. Això si, ocupant el lloc que ens pertany i que costa tant de trobar.

  Personalment em sento molt identificada amb la darrera part ja que els meus fills ja són grandets i comencen a volar del niu. Millor dit un ja ho ha fet. Com a mare o pare t’agradaria tenir-los amagats i protegits de tot i de tothom, malgrat que de vegades hagin d’estar protegits de les seves pròpies famílies davant el maltractament.

  Em quedo amb el missatge de la cançó..........Hem de deixar fer perquè aprenguin a ser i ha fer. Que siguin ells i elles mateixos/es els que vagin trobant el seu camí. Ningú és propietat de ningú encara que com a pares visquem en una continua quimera i pensem que el temps no passa, que sempre estaran al nostre costat. 

Serrat, ets uns geni. Tens la gran capacitat de fer sentir, d’emocionar i de dir moltes veritats. Quan no podies i ara que pots.

Models de família

 "Retrato de dos modelos de familia"

  

  Des de l’assignatura “Desenvolupament i Educació Socioemocional en la Primera Infància”, se’ns ha convidat a llegir l’article modelos de famili, de Giorjo Nardonne y Mauro Bolmida, Revista Cuadernos de Pedagogía nº378, Abril 2008. A partir d’una lectura acurada, se’ns demana extreure les idees més significatives de les dos tipologies que planteja.

 

  L’article tracta de donar la possibilitat d’entendre el perquè cada dia els infants i els adolescents tinguin més poder i més rellevàncies en la seva família. És pregunten del perquè cada vegada surten en els mitjans de comunicació més notícies que relacionen la violència amb adolescència. El perquè dels problemes d’aprenentatge que cada vegada més pateixen els nostres infants. A pesar de la gran difusió que es dóna a aquests comportaments, no minven, a l’inrevés, van en augment. Sembla ser que els infants i adolescents cerquen cada vegada més ser els protagonistes i és per aquest motiu que el fet de veure les seves conductes criticades i exposades en els mitjans no els priva de continuar.

  L’article presenta dos tipus de nuclis familiars on els infants ostenten el protagonisme de les famílies i on tot gira entorn de les seves necessitats. Anys enrere els pares i en particular el pare, estava capdavanter en la escala jeràrquica de la família. Avui dia els fills ocupen un lloc d’igualtat i moltes vegades de superioritat.

  
  A continuació mostraré les característiques dels dos models que fa referència l’article, model hiperprotector i model permissiu. Tots dos cerquen la pau familiar establint un canvi de rols familiars.

    

  Model hiperprotector:

• Les famílies estan absortes en la resolució dels problemes dels fills. pretenen resoldre tots els conflictes que se li plantegen al fill.
  Desitgen satisfer tots els desitjos dels fills.
• El pensament principal dels pares és: “No et preocupis de res, nosaltres ho resoldrem tot”.
• El missatge principal que emeten els pares als fills, és que ells no tenen la capacitat de resoldre cap problema per petit que sigui. Pares salvadors.

“ Cuando los padres se ponen en el lugar de los hijos considerados frágiles: profecía de inexorable cunplimiento”., (Nardone y cols, 2003).

Model Democratic-Permissiu:
 

• Els pares i ells fills són amics desapareixent així la figura d’autoritat.
• La direcció de la família es discuteix entre tota la unitat familiar
• Els pares per tal d’aconseguir la pau familiar, cediran davant qualsevol petició dels fills per satisfer la necessitat de democràcia.
• Els fill no tenen cap límit. 
•  Els fills acaben controlant les decisions familiars.  

 

Conseqüències dels dos models de famílies en el desenvolupament dels infants.

  Tal com reflecteix la lectura, els model de família hiperprotector, farà dels seus fills persones totalment dependents dels altres, persones amb una baixa autoestima, amb manca de capacitat per a prendre decisions. Acostumats a que se’ls hi faci tot no sabran reaccionar davant qualsevol petita entreposada que la vida els hi vagi posant pel davant i per tant no toleraran la frustració perquè mai se’ls ha deixat comprovar aquesta sensació. Aquests pares davant el pensament que feien el millor per als seus fills, aconseguiran que siguin adolescents i adults sense poder per decidir per ells mateixos. No sabran el que és equivocar-se i trobar el camí de tornada.

  M’ha cridat l’atenció un paràgraf de la lectura que diu; el missatge que envien aquest pares als fills “Eres un incapaz que, sin la família, no puedes conseguir nada en la vida”. Si algú verbalitzes aquestes paraules, pensaríem que és un maltratador psicològic però, ens hem aturat a pensar que les accions involuntàries amagades sota la paraula protecció poden tenir les mateixes conseqüències?

  El model de família democràtic-permissiu al igual que en model anterior, es caracteritza per la més absoluta falta de deures dels fills ja que aquests estan acostumats a que les seves peticions siguin respostes sempre de manera afirmativa i per tant impedeix el desenvolupament del sentit de la realitat i de la capacitat de suportar qualsevol classe de frustració. Això pot provocar manca de tolerància davant l’estrès i la incapacitat d’establir relacions sentimentals. 

  A nivell escolar, tant un com altre model no acceptaran que davant qualsevol problema educatiu que la pròpia família tingui la “culpa”, no m’agrada parlar de culpa, ja que segurament ni ells són capaços d’identificar el que està passant. Ho dic com a mare “ el que esté libre de pecado que tire la primera piedra”. Justificaran la conducta del seu fill descarregant dalt el professor o professora dient que ells són els que no tenen la capacitat d’ensenyar al seu/va fill o filla. Jo no dic que s’hagi de tornar al model d’ensenyança de fa uns anys on el/la mestre/a tenia la veritat absoluta, però si ens a de quedar als pares el dubte del que ha passat. Crec que hem de valorar les dues postures i confrontar-les, donar un vot de confiança als educadors. Suposo que és molt més fàcil donar les culpes als altres per no veure les nostres pròpies errades. La paraula pare i mare no són símbol de perfecció ni de veritat absoluta. 

  Cap pare i mare té un manual de la perfecció, no podem parlar d’extrems perquè aquests mai poden ser bons companys, però el que si està clar que la figura dels pares hauria de continuar sent de respecte, no de por. La paraula amics quan parlem de les relacions entre pares i fills fan una mica de por encara que en els temps actual s’hagin posat tan de moda. Crec que aquestes relacions haurien de continuar estant en equilibri i que tots els membres tinguessin el seu lloc en el nucli familiar. Cadascú a de tornar a ocupar i adoptar el lloc que li toca.

  Davant el model de família protectora, el que veig més clar en que si no es confia en els infants, malauradament acabaran sent infants i adults infravalorats i insegurs. 

  Ja sabia abans de començar l’assignatura que el contingut d’aquesta em remouria, em faria plantejar-me com a mare i com a persona com sóc i si he fet les coses bé amb els meus fills. Se que no ho he fet perfecte, se que he tingut moltes pors, se que per covardia de vegades els he fet patir....encara hi hagi pensen que sóc la millor mare del món. Jo no ho crec, crec que són ells els que cada dia em fan ser millor persona, els que m’ensenyen a perdonar i a perdonar-me. 

  Intentant analitzar-me i pensar quin tipus de model s’ajusta a mi, crec que tinc una mica de tot. Sempre he sentit que era molt protector, he patit molt davant qualsevol activitat, qualsevol sortida o moviment que poguessin fer. Una vegada parlant amb la meva germana i el meu fill gran davant un conflicte entre la meva neboda i la seva mare degut a que la filla li tirava en cara a la mare que no la deixava fer res de res amb autonomia, davant l’intent de suavitzar les coses, la meva germana em va dir “tu calla que ets igual que jo, sempre pateixes per tot i per tots”. El meu fill li va contestar, “Si és veritat, però encara i així ens deixa fer”. Em quedo amb les paraules del meu fill davant la pregunta de si he set una mare protectora en excés.  

El meu fill gran ja ha format la seva pròpia família i per tant haurà de trobar el camí. 

Imatges: burbuja.jpg, Padres‑permisivos.jpg, familia.png

Tipos de famílies

  He penjat aquest vídeo perquè m'ha semblat una manera divertida de presentar els diferents tipos de famílies que podem trobar en la nostra societat. El missatge real és que dóna el mateix quin tipus de família acull als infants. El que realment és important és que aquesta sigui capaç de donar als menuts i menudes la seguretat i l'estima suficient com perquè el seu camí, encara que no perfecte, sigui el més segur possible.

   Quasi en acabar en vídeo, hi ha una petita reflexió que m'ha fet pensar i m'ha deixat una mica melancòlica per la certesa de les paraules. Hem de gaudir més dels moments dels nostres fills. Aquests moments poden canviar, però no tornaran. Els que ja tenim fills grans, la majoria de vegades tenim la sensació de no haver aprofitat bé el temps.

Concepte de família

Com podeu comprovar en aquesta fotografia, la família perfecta no existeix..........Aquesta és una petita mostra de la meva.

Activitat

1. Fes una definició de dos o tres línies màxim del que entens per família que pugui adaptar-se als diferents tipus de família que coneguis

Per a mi, la família està constituïda per persones que comparteixen un vincle afectiu que està per damunt de baralles i disputes. Són persones que s’estimen, s’ajuden i acompanyen en el camí de la vida. Si fem la definició de família a partir del que entenem per la constituïda per adults i infants, siguin del sexe que siguin, cada un d’ells exercirà una funció i un rol dins la mateixa.

2. Contrasta-la amb les diferents presentacions del tema i d’altres documents que hagis pogut consultar i mira si pots millorar-la incorporant nous aspectes que hagis trobat interessants. Escriu les noves aportacions en un color diferent.

La família és un nucli format per persones unides per una relació familiar o per relacions d’afecte. A més en aquest grup familiar es transmeten els valors de la societat en la qual es viu i per tant és reproductora del sistema social hegemònic d'una època i societat determinada.

Funció familiar: Maneres en què funciona una família per satisfer les necessitats dels seus membres. Els infants necessiten que les seves satisfacin les seves necessitats materials bàsiques, estimulin el seu aprenentatge, ajudin en el desenvolupament de la seva autoestima, facilitin i ajudin a l’amistat entre els seus iguals i els proporcionin harmonia i estabilitat.

Quan parlem de funció familiar, ens referim a la manera en què una família treballa per conèixer les necessitats de les persones que hi formen part. Tots i cadascun dels membres necessiten d’estima, però són els infants qui precisen de major atenció. D’aquesta manera les famílies proveeixen de recursos materials i cognitius, així com seguretat emocional per tal que els infants es desenvolupin en cos i ment. Cap família funciona a la perfecció, per unes tenen més errades que d’altres.

Avui dia existeixen diferents estructures familiars:

Família nuclear: Consisteix en una família formada per l’home, la dona i els fills biològics.

Família de padrastres: Quan hi ha una separació entre els pares i aquests tenen una nova família, sorgeixen la relació de l’infant amb les noves parelles dels pares.

Família mesclada: Una família formada per les noves parelles dels pares i els fills d’aquests.

Família adoptiva.

Família polígama: En alguns països és comú que l’home tingui diferents dones.

Mare soltera: Els infants creixen amb la cura i la referència de la mare.

Pare solter: Aquesta imatge no és tan comú, encara que darrerament el percentatge és superior.

Família estesa: Molts infants conviuen amb els avis i algun dels seus progenitors i amb els dos.

Avis tots sols: Els infants són criats pels seus avis únicament.

Família homosexual: formada per adults del mateix sexe.

Família d’acollida: Aquest tipus de família sol ser per un temps determinat.

Psicologia del desarrollo, Berger.

Personalment, no crec que la família tradicional o nuclear, sigui la única que pot aportar seguretat i amor als infants. El que veritablement és important, és que aquesta sigui capaç de donar l’estabilitat i l’afecte que els infants necessiten per al seu correcte desenvolupament. Cap estructura garanteix o perjudica el bon funcionament familiar. Moltes vegades els llaços de sang i les famílies convencionals no garanteixen aquest bon funcionament. El que si és veritat, és que siguin les que siguin les situacions que envolten als adults, tenim el deure de procurar la màxima estabilitat i garantir un ambient favorable als nostres infants.

L'origen de les emocions. Baby-human-sentir

Baby Human Sentirr

Activitat

Estudiar, comprendre i assimilar alguns aspectes clau del vídeo visualitzat a classe i dels documents treballats.

Encara que a mi no m’ha set possible visionar el vídeo amb els meus companys/es de classe i poder viure in situ el mateix que ells i elles, ho he fet des de casa i després de compartir quasi tot el dia de diumenge amb el meu fill i els seus treballs de català. Quan una és mare, les seves prioritats canvien. Ara el més just seria que fos ell qui m’ajudés a mi a fer els meus deures.......li demano i ens fem un fart de riure. Em conformo amb saber que el sento a prop meu.......encara que s’estima més la companya del seu adorable ordinador i els seus amics ja virtuals. On ha quedat el contacte directe i l’intercanvi en viu i en directe.

El vídeo recomanat "The baby human” sobre les emocions, fa un tractament de les emocions dels infants des dels primers moments de vida. Parla de quines són les primeres emocions que desenvolupa l’infant i de com influeix el caràcter de cadascun en la forma i manera d’expressar-les.

Reflexionar sobre el contingut dels textos i del vídeo tenint en compte els aspectes següents.

Quins aspectes trobes interessants i reforcen el que ja sabies?

Tots i cada un dels punts que es tracten en el reportatge, em semblen d’allò més interessants i, encara que ja els coneixia, el poder visionar aquest reportatge m’ha descobert quan i de quina manera l’infant comença el seu caminar socialment. Com, quan i de quina manera els infants comencen a expressar les seves emocions que, com molt bé diu el reportatge només serà el principi i aquestes formes d’expressió s’hauran d’anar matisant i polint depenent això si, de la societat on creixi l’infant. Els infants necessiten l’ajuda de l’entorn per aprendre a gestionar les seves emocions

Quins aspectes t’aporten nous coneixements?

M’ha resultat curiós al fet que els infants reconeixen abans les emocions en les dones que en els homes, encara que aquests siguin els seu pares. Els investigadors consideren que aquests fet es dóna perquè les dones expressen més les seves emocions.

Quins aspectes trobes que són susceptibles de debat/discussió.

Tal com es parla en el vídeo, els nadons arriben a les nostres vides amb un caràcter propi i es aquest caràcter qui marcarà la manera de tractar i d’expressar les emocions. Jo em pregunto: no havíem dit que depenent de l’entorn i de l’ajuda de l’adult els infants sabran gestionar millor les seves emocions? Es pot modificar la seva conducta? Com podem treballar-les els adults? El nostre caràcter es pot modificar al llarg de la vida o només aprenem a gestionar-lo per poder viure en societat?.

Quina funció compleixen les emocions morals?

Segons el vídeo i després de fer investigacions, segons creix el nadó, també ho fan les sensacions que experimenten i a partir de les primeres emocions que experimenten, alegria, enuig, por, sorpresa, conforme els infants van creixent, aquestes van adquirint més matisos i comencen a conèixer d’altres com la vergonya, l’orgull i fins i tot, segons el llibre psicologia del desenvolupament, la culpa. Aquestes són les anomenades emocions morals.

Segons els estudis realitzats pel laboratori del Dr. Michael Lewis, aquestes apareixen i el primer que varen intentar esbrinar va ser a quina edat els infants tenen consciència de si mateixos. Després de fer diferents comprovacions amb nens i nenes de diferents edats, van arribar a la conclusió que aquests fet succeeix a partir dels dos anys d’edat.

En el visionat del vídeo podem veure a un grup d’infants d’entre els 14 mesos fins els dos anys, als qui se’ls hi pinta un puntet vermell al nas. Si els infants reaccionaven davant un mirall tocant-se el nas, significava que s’estaven reconeixent el seu propi rostre. Els infants a partir dels 15 mesos, reaccionaven demostrant autoconsciència (comprensió que té una persona de ser un individu diferenciat. El seu cos, ment i accions, són independents dels de altres persones).

L’orgull i la vergonya, estan molt relacionats amb l’autoconcepte.

Segons les diferents cultures, per exemple a la nord-americana, s’alimenta l’orgull i en les famílies asiàtiques, és la modèstia i la vergonya la que cobra més importància rebutjant l’orgull com a part de la seva vida emocional.

Durant els dos primers anys de vida, el context social provoca, guia i identifica les diferents emocions de l’infant. En algunes famílies l’enuig es fa estrany i en d’altres els arravataments, poden formar part de la vida quotidiana. L’infant amb dos anys segons ( Rothbart i Bates, 1998), reconeixen quines emocions són acceptables i quines no ho són. Per exemple, si un infant davant una situació de por s’amaga darrera les faldilles de la seva mare, segons la reacció d’aquesta, l’infant davant de la mateixa situació reaccionarà de diferent manera i associarà les seves emocions amb por, plaer o enuig la propera vegada que es trobi en la mateixa situació. Les reaccions dels pares davant cada emoció de l’infant, afecten a la seva expressió posterior.

Reflexió global del vídeo.

El vídeo m’ha deixat veure i que els infants neixen amb unes emocions simples: angoixa i satisfacció, que demostren amb el plor i el somriure. Poc a poc van sorgint altres emocions que tenen més a veure amb el caire social que els ajuden a relacionar-se amb el seu entorn i a expressar com es senten sense utilitzar el llenguatge oral. Hem vist també, la importància del caràcter innat de cadascun per als posterior desenvolupament i maneig de les emocions. També hem pogut comprovar com a partir dels dos anys més o menys, sorgeixen noves emocions anomenades morals. D’entre elles la vergonya i la culpa.

Tal com molt bé descriu l’autora del llibre psicologia del desarrollo, en la seva (pàgina 196), La maduración universal hace posible estas emociones alrededor de los 18 meses, pero el contexto i el aprendizaje influyen en el momento, la frecuencia y la intensidad.

Edats en les que apareixen les emocions segons el llibre Psicologia del desarrollo, Berger.

Edat	Expressió emocional
Naixement	Plor, satisfacció
6 setmanes	Somriure social
3 mesos	Rialla i curiositat
4 mesos	Rialla sincera
4-8 mesos	Enuig
9-14 mesos	Por a successos socials (estranys, separació dels cuidadors)
12 mesos	Por al que veuen, a sorolls inesperats
18 mesos	Autoconsciència, orgull, vergonya, pena.