hadacosquillas.blogspot.com
Sembla mentida però ja estem apunt d’acabar tercer i amb el que això comporta. Ja només queden petites pinzellades i algun que d’altre examen. Vull aprofitar aquest moment per acomiadar-me de l’assignatura Educació Socioemocional, encara que no del meu bloc. Espero que si en algun moment m’arriba informació important o si jo sento la necessitat d’escriure en ell, fer-ho i no deixar que caigui en l’oblit. Que no quedi com un bloc més imposat per la carrera.
M’agradaria dir, que s’han complit amb creus totes les expectatives que tenia envers l’assignatura. Bones i “dolentes”. Bones perquè sabia que malgrat no poder assistir a classe l’anava a gaudir de valent. “Dolentes”, per totes les sensacions que he anat sentit en el seu desenvolupament. Sabia que en cada entrada o en cada lectura, em qüestionaria com a persona, com a mare i també com a futura docent. No podia de deixar de relacionar els continguts amb la meva pròpia vida. Hauré set o sóc una mare que deixa fer, he set una mare capaç d’establir uns vincles adients, seré una mestra capaç de fer sentir als infants tot l’important que es mereixen i que sentin que poden confiar en mi. Be, no vull que això soni a que he patit amb la assignatura, perquè no seria un reflex fidel del que he sentit.
L’assignatura m’ha semblat de les més apassionants de la carrera, fa un tractament de la realitat de la vida de la que de vegades, no volem sentir a parlar, malgrat existeixi més del que ens agradaria. Em refereixo al patiment dels infants. Infants que des del moment que arriben a la vida, és mereixen tota l’estima que se’ls hi pugui donar. Una estima que els ajudi a formar-se com a futurs adults feliços i responsables. Crec que és la millor herència que els hi podem deixar per poder caminar amb seguretat i, malgrat no sigui un camí de roses i es trobin pedres pel camí, es sàpiguen aixecar. Que durant aquest recorregut sempre trobin una mà en la que recolzar-se. Ja sigui de la família, seria el més adient, o de bones persones que s’hi puguin trobar. Aquestes persones perfectament podrien ser els/les mestres.
Deixant de banda la part més personal del que m’ha aportat l’assignatura, dir que mai m’havia plantejat que des de l’escola es pogués treballar la part emocional dels infants, com a mínim amb un objectiu clar i concís. M’agrada molt pensar que en els temps que vivim, on la família i els valors que s’estan perdent pel camí, se li dona tanta importància a la formació envers aquest tema als/les futurs docents. Cal formar persones que tinguin molt en compte als infants i a les famílies. No s’aturin ens els continguts purament acadèmics. Que pensin que darrera aquestes personetes hi ha un munt de vivències acumulades que influiran en el seu desenvolupament. Tal com va diu Delors, l’educació socioemocional és un complement indispensable en el desenvolupament cognitiu dels infants. Però encara més important, Delors afirma que és en la prevenció on haurem de centrar la nostra mirada donat que, molts de problemes es podrien solventar si tinguessim en compte l’àmbit emocional.
- Aprendre a conèixer. Aprendre a aprendre per aprofitar les possibilitats que ofereix l’educació al llarg de la vida.
- Aprendre a fer: Per capacitar la persona per fer front a moltes i diverses situacions.
- Aprendre a ser: Per obrar amb autonomia, judici i responsabilitat personal.
- Aprendre a conviure: A treballar en projectes comuns i a gestionar els conflictes.
Durant el viatge que ha representar l’assignatura i, malgrat no haver pogut compartir classe amb els companys, ni entrar en debatre, bé per a ser sincera, algun que d’altre he fet amb el meu company Juanfran, fora i dins dels ratets que n’Iñaki ha tingut el detall d’organitzar. He pogut arribar a veure quant important és que els docents creïn espais on els infants puguin expressar obertament les seves emocions. Sempre això si, sota el més absolut respecte. Hem de començar a llevar-nos la por a expressar, hem de deixar de jutjar, de ridiculitzar.
Un altre part que m’ajudat de l’assignatura, és a veure amb més claredat que les diferències no són negatives. Que les diferents formes de pensar, sentir i veure la vida enriqueix i molt més si aquestes diferències es comparteixen. Segurament, no estic segura, si hagués pogut compartir moments de debat amb els companys i companyes, aquest fet encara s’hauria fet més evident. Valoro molt positivament que el professor de l’assignatura faci aquest enfocament i utilitzi el debat com a eina didàctica. La millor manera d’aprendre és des de l'intercanvi, de manera conjunta i en col·laboració.
Valoro molt positivament tot els continguts, encara que si tinc que dir alguna cosa negativa de l’assignatura, és el temps que se li dóna. Crec que encara se li podria treure molt més de suc si és pogués allargar la seva durada. Malgrat que el tema del maltractament és un tema que costa tocar per la seva implicació emocional, m’hagués agradat aprofundir-hi una miqueta més. Tot això ho exposo des de la meva perspectiva personal, la de no assistent a classe. Potser i n’estic segura, les persones assistents han pogut aprofundir més que jo en el tema.
Com molt bé he dit en la primera part de l’acomiadament de l’assignatura, m’ha tingut sempre les emocions a flor de pell, valguem dir que a mi em costa poc. He gaudit de tots i cadascun dels continguts. Que ha set una de les assignatures que no he sentit que estava perdent el temps, no vull menysprear cap de les fetes fins ara, però per ser fidel amb mi mateixa, alguna d’elles per la seva metodologia o pels seus continguts, no m’ha arribat tant.
També dir que, encara que sóc conscient de les meves carències i limitacions, sento que he fet una bona feina de recerca i que he gaudit deixant-la plasmada en el meu bloc. Bloc, del que em sento orgullosa i, fins i tot estic perdent la vergonya de mostrar-ho. He fet servir eines que encara no m’havia atrevit (Picture Trail). Com a “negatiu”, que el bloc m’ha ocupat molt de temps. Sempre per la meva caparroneria. Vull fer-ho tota sola i desenvolupo un dels meus majors defectes. Em costa demanar ajuda.
Dir amb la més absoluta sinceritat, que podria haver fet molt més i llegir més bibliografia, però el temps, la família, el treball i, de vegades la meva vagància, ha estat acompanyant-me en el camí. Encara i tot, durant aquesta trajectoria, he comptat amb la companya d’un parell de llibres que m’han ajudat moltíssim; Sentir i crecer. El crecimiento emocional en la infància. Palou Vicens. Silvia, Psicologia del desarrollo. Berger. Desarrollo psicológico y educació. Palacio. J, Marchesi. A, Coll.C. Los patitos feos. Cyrulnik. B. Alguns d’ells meus i d’altres en prestec. Aquests els aniré incorporant a la meva petita col·lecció.
També valoro molt positivament el fet de veure que ja començo a aprendre a aprendre. Cada dia em costa menys fer recerques i ampliar els continguts de les assignatures i, cada dia sento menys por a que no siguin els adients. Estic agafant consciència que estic per aprendre i que si m’equivoco i no vaig pel camí adient, no passa res i que els professors estan per ajudar i no per jutjar. O almenys així hauria de ser. Per tant fora pors. Aquí torna a entrar en joc el bloc de l’assignatura ja que és en ell i dins les seves pàgines on he anat deixant constància del meu treball autònom i de recerca. Ha set una eina útil per consultar a l’hora de fer l’examen i, perquè no dir-ho, fer una ullada pels diferents que circulen per la meravellosa xarxa. Eina útil i de valor en els temps que corren. Dir que uns quants d’aquests blocs són els de les meves companyes de carrera que cada dia em sorprenen més amb les seves capacitats.
Ara només resta que tot l’aprés no quedi només en paraules boniques i que arribat el dia ho pugui aplicar de la forma més adient i sempre pensant en les necessitats i emocions que puc despertar en els altres quan sigui mestra. Bé, millor pensat, crec que no caldrà esperar a ser docents per començar a canviar el xip i tenir presents tots els temes tractats en el decurs d’aquest semestre. Temes que vivim dia a dia i apliquem per instint. Ara ho farem de manera més conscient.
Com a cloenda dir amb rotunditat absoluta, que em quedo amb un bon sabor de boca. Donar les gràcies a tots i totes els/les que m’han anat acompanyant en el camí, animant-me i recolzant-me. De vegades puc resultar una mica pesadeta amb les meves inseguretats. Ho poden corroborar les companyes de feina i amigues. La de vegades que he dit que deixava la carrera. Ja no em fan cap mica de cas. Em miren i es fan un fart de riure.
Gràcies per facilitar-me les coses a l’hora de poder desenvolupar l’assignatura malgrat no poder assistir-hi. Gràcies a n’Iñaki per acomodar-se a les necessitats de les persones que estem treballant. No s’hauria de castigar a ningú per tenir la necessitat de fer-ho i, molt menys per cobrir les necessitats familiars o personals. Al revés, la no assistència a classe a qui realment dificulta és al propi estudiant que ha de fer el camí en solitari perseguint un somni. Per això de la importància de trobar persones que siguin capaces d’empatitzar amb les necessitats individuals de cada un i una de nosaltres.
Gràcies i fins aviat.
 |
|
blocs.xtec.cat
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada