La vida els hi pertany

Reflexió d'un infant sobre el món dels adults. Ells i elles també ens observen

niño‑con‑gafas.jp

Cotilletjant per la xarxa un sempre troba cosetes interessants. Aquest vídeo ens hauria de fer reflexionar una mica als adults sobre la nostra pròpia vida, de les coses que realment són importants. Personalment aquest visionar-ho, m’ha fet sentir molta vergonya en veure quina imatge poden tenir els infants del món dels adults. 

Segons els nostres comportaments i el model ha imitar, podem fer que els infants no vulgui deixar el seu món. Un món on les coses es veuen senzilles, de color, on hi ha temps i espai  per gaudir i relacionar-se.

El poder dels contes

www.imagenesydibujosparaimprimir.com

A través dels contes, l’infant desenvolupa la creativitat, pot viure a través dels personatges els valors, els sentiments com poden ser l’amor, la bondat, l’alegria, la por, el desig, la tristesa. Poden ajudar a resoldre petits conflictes que poden sorgir entre els infants dins i fora de l’escola. Ajuden també ha desenvolupar el llenguatge, a compartir, a respectar i ha ser respectats.  Establir vincles amb l’adult i amb els seu iguals també forma part dels objectius de treballar els contes. 

És per això que vull deixar un recull de contes en el meu blog.

L'arbre que no tenia fulles

 

La nena dels llumins

 L’aneguet lleig

 

Darrera reflexió



                                                                     hadas6bzlxcd0.jpg                                   

                                                                                                 hadacosquillas.blogspot.com

                               

    Sembla mentida però ja estem apunt d’acabar tercer i amb el que això comporta. Ja només queden petites pinzellades i algun que d’altre examen. Vull aprofitar aquest moment per acomiadar-me de l’assignatura Educació Socioemocional, encara que no del meu bloc. Espero que si en algun moment m’arriba informació important o si jo sento la necessitat d’escriure en ell, fer-ho i no deixar que caigui en l’oblit. Que no quedi com un bloc més imposat per la carrera.

                                        

    M’agradaria dir, que s’han complit amb creus totes les expectatives que tenia envers l’assignatura. Bones i “dolentes”. Bones perquè sabia que malgrat no poder assistir a classe l’anava a gaudir de valent. “Dolentes”, per totes les sensacions que he anat sentit en el seu desenvolupament. Sabia que en cada entrada o en cada lectura, em qüestionaria com a persona, com a mare i també com a futura docent. No podia de deixar de relacionar els continguts amb la meva pròpia vida. Hauré set o sóc una mare que deixa fer, he set una mare capaç d’establir uns vincles adients, seré una mestra capaç de fer sentir als infants tot l’important que es mereixen i que sentin que poden confiar en mi. Be, no vull que això soni a que he patit amb la assignatura, perquè no seria un reflex fidel del que he sentit.

     L’assignatura m’ha semblat de les més apassionants de la carrera, fa un tractament de la realitat de la vida de la que de vegades, no volem sentir a parlar, malgrat existeixi més del que ens agradaria. Em refereixo al patiment dels infants. Infants que des del moment que arriben a la vida, és mereixen tota l’estima que se’ls hi pugui donar. Una estima que els ajudi a formar-se com a futurs adults feliços i responsables. Crec que és la millor herència que els hi podem deixar per poder caminar amb seguretat i, malgrat no sigui un camí de roses i es trobin pedres pel camí, es sàpiguen aixecar. Que durant aquest  recorregut sempre trobin una mà en la que recolzar-se. Ja sigui de la família, seria el més adient, o de bones persones que s’hi puguin trobar. Aquestes persones perfectament podrien ser els/les mestres.  

 

     Deixant de banda la part més personal del que m’ha aportat l’assignatura, dir que mai m’havia plantejat que des de l’escola es pogués treballar la part emocional dels infants, com a mínim amb un objectiu clar i concís. M’agrada molt pensar que en els temps que vivim, on la família i els valors que s’estan perdent pel camí, se li dona tanta importància a la formació envers aquest tema als/les futurs docents. Cal formar persones que tinguin molt en compte als infants i a les famílies. No s’aturin ens els continguts purament acadèmics. Que pensin que darrera aquestes personetes hi ha un munt de vivències acumulades que influiran en el seu desenvolupament. Tal com va diu Delors, l’educació socioemocional és un complement indispensable en el desenvolupament cognitiu dels infants. Però encara més important, Delors afirma que és en la prevenció on haurem de centrar la nostra mirada donat que, molts de problemes es podrien solventar si tinguessim en compte l’àmbit emocional.  

• Aprendre a conèixer. Aprendre a aprendre per aprofitar les possibilitats que ofereix l’educació al llarg de la vida.
• Aprendre a fer: Per capacitar la persona per fer front a moltes i diverses situacions.
• Aprendre a ser: Per obrar amb autonomia, judici i responsabilitat personal.
• Aprendre a conviure: A treballar en projectes comuns i a gestionar els conflictes. 

    Durant el viatge que ha representar l’assignatura i, malgrat no haver pogut compartir classe amb els companys, ni entrar en debatre, bé per a ser sincera, algun que d’altre he fet amb el meu company Juanfran, fora i dins dels ratets que n’Iñaki ha tingut el detall d’organitzar. He pogut arribar a veure quant important és que els docents creïn espais on els infants puguin expressar obertament les seves emocions. Sempre això si, sota el més absolut respecte. Hem de començar a llevar-nos la por a expressar, hem de deixar de jutjar, de ridiculitzar.

      Un altre part que m’ajudat de l’assignatura, és a veure amb més claredat que les diferències no són negatives. Que les diferents formes de pensar, sentir i veure la vida enriqueix i molt més si aquestes diferències es comparteixen. Segurament, no estic segura, si hagués pogut compartir moments de debat amb els companys i companyes, aquest fet encara s’hauria fet més evident. Valoro molt positivament que el professor de l’assignatura faci aquest enfocament i utilitzi el debat com a eina didàctica. La millor manera d’aprendre és des de l'intercanvi, de manera conjunta i en col·laboració.  

     Valoro molt positivament tot els continguts, encara que si tinc que dir alguna cosa negativa de l’assignatura, és el temps que se li dóna. Crec que encara se li podria treure molt més de suc si és pogués allargar la seva durada. Malgrat que el tema del maltractament és un tema que costa tocar per la seva implicació emocional, m’hagués agradat aprofundir-hi una miqueta més. Tot això ho exposo des de la meva perspectiva personal, la de no assistent a classe. Potser i n’estic segura, les persones assistents han pogut aprofundir més que jo en el tema. 

    Com molt bé he dit en la primera part de l’acomiadament de l’assignatura, m’ha tingut sempre les emocions a flor de pell, valguem dir que a mi em costa poc. He gaudit de tots i cadascun dels continguts. Que ha set una de les assignatures que no he sentit que estava perdent el temps, no vull menysprear cap de les fetes fins ara, però per ser fidel amb mi mateixa, alguna d’elles per la seva metodologia o pels seus continguts, no m’ha arribat tant.

    També dir que, encara que sóc conscient de  les meves carències i limitacions, sento que he fet una bona feina de recerca i que he gaudit deixant-la plasmada en el meu bloc. Bloc, del que em sento orgullosa i, fins i tot estic perdent la vergonya de mostrar-ho. He fet servir eines que encara no m’havia atrevit (Picture Trail). Com a “negatiu”, que el bloc m’ha ocupat molt de temps. Sempre per la meva caparroneria. Vull fer-ho tota sola i desenvolupo un dels meus majors defectes. Em costa demanar ajuda.

    Dir amb la més absoluta sinceritat, que podria haver fet molt més i llegir més bibliografia, però el temps, la família, el treball i, de vegades la meva vagància, ha estat acompanyant-me en el camí. Encara i tot, durant aquesta trajectoria, he comptat amb la companya d’un parell de llibres que m’han ajudat moltíssim; Sentir i crecer. El crecimiento emocional en la infància. Palou Vicens. Silvia, Psicologia del desarrollo. Berger. Desarrollo psicológico y educació. Palacio. J, Marchesi. A, Coll.C. Los patitos feos. Cyrulnik. B. Alguns d’ells meus i d’altres en prestec. Aquests els aniré incorporant a la meva petita col·lecció.

    També valoro molt positivament el fet de veure que ja començo a aprendre a aprendre. Cada dia em costa menys fer recerques i ampliar els continguts de les assignatures i, cada dia sento menys por a que no siguin els adients. Estic agafant consciència que estic per aprendre i que si m’equivoco i no vaig pel camí adient, no passa res i que els professors estan per ajudar i no per jutjar. O almenys així hauria de ser. Per tant fora pors. Aquí torna a entrar en joc el bloc de l’assignatura ja que és en ell i dins les seves pàgines on he anat deixant constància del meu treball autònom i de recerca. Ha set una eina útil per consultar a l’hora de fer l’examen i, perquè no dir-ho, fer una ullada pels diferents que circulen per la meravellosa xarxa. Eina útil i de valor en els temps que corren. Dir que uns quants d’aquests blocs són els de les meves companyes de carrera que cada dia em sorprenen més amb les seves capacitats.

     Ara només resta que tot l’aprés no quedi només en paraules boniques i que arribat el dia ho pugui aplicar de la forma més adient i sempre pensant en les necessitats i emocions que puc despertar en els altres quan sigui mestra. Bé, millor pensat, crec que no caldrà esperar a ser docents per començar a canviar el xip i tenir presents tots els temes tractats en el decurs d’aquest semestre. Temes que vivim dia a dia i apliquem per instint. Ara ho farem de manera més conscient.

    Com a cloenda dir amb rotunditat absoluta, que em quedo amb un bon sabor de boca. Donar les gràcies a tots i totes els/les que m’han anat acompanyant en el camí, animant-me  i recolzant-me. De vegades puc resultar una mica pesadeta amb les meves inseguretats. Ho poden corroborar les companyes de feina i amigues. La de vegades que he dit que deixava la carrera. Ja no em fan cap mica de cas. Em miren i es fan un fart de riure.

    Gràcies per facilitar-me les coses a l’hora de poder desenvolupar l’assignatura malgrat no poder assistir-hi. Gràcies a n’Iñaki per acomodar-se a les necessitats de les persones que estem treballant. No s’hauria de castigar a ningú per tenir la necessitat de fer-ho i, molt menys per cobrir les necessitats familiars o personals. Al revés, la no assistència a classe a qui realment dificulta és al propi estudiant que ha de fer el camí en solitari perseguint un somni. Per això de la importància de trobar persones que siguin capaces d’empatitzar amb les necessitats individuals de cada un i una de nosaltres.

Gràcies i fins aviat.




bon‑estiu‑091.jpg

blocs.xtec.cat

    

Tots i totes tenim el deure de la implicació. No podem tirar pilotes fora

"Tota acció o omissió comesa per individus, institucions o per la societat en general i tota la situació provocada per aquests que privi als nens/nenes d'atencions, dels seus drets i llibertats, impedint el seu ple desenvoluapment, constitueixen per definició, un acte o una situació que entra a la categoria del que nosaltres anomenem maltractes o negligència". J. Barudy

Per començar he volgut deixar plasmada la definició que dóna en Jorge Barudy pel que fa al maltactament. Queda constància que malgrat sigui la majoria de vegades la família la màxima responsable perquè aquests fets no es donin, tota la societat i amb més implicació les institucions i les escoles han d'assumir la part que els hi pertoca. 

Segons l'article del mateix autor esmentat abans, La integración escolar como parte de un modelo de protección infantil basado en la promoción de la resilència, ens mostra que els professionals de la infància no han d'oblidar que són aquests els principals subjectes de les seves intetvencions. En Barudy fa una clara alusió al fet que la majoria dels nens/es i adolescents que presentan trastorns en la seva conducta, han sigut nens maltractats en el seu contexte familiar. Maltractament ja sigui físic, psicològic, d'abandonament. I per tant estem parlant d'una manera d'expressió a resulta de la incompetència dels adults.

Per intentar fer untractament correcte per part de la societat o de les institucion competents, caldrà una política coherent per tal de protegir la infància des del primer moment. Fer una detecció i una actuació el més primerenca possible.

I com fer-ho? A partir de tres pilars bàsics i fonamentals:

• L'avaluació de les competències parentenals, moltes vegades i malgrat l'estima que els pares senten pels seus fills, no tenen les eines suficients per tal de proporcionar la cura, l'ajuda i protecció que els hi cal als seus fills, però amb el suport adient a nivell educatiu, social i terapèutic, aquest fet pot canviar i desenvolupar les eines necessaries per tal de deixar de dañar als seus fills. Malgrat això, moltes vegades i després de intentar-ho, tal com mostra en Barudy en la seva lectura, no és possible restablir aquesta situació i no poden desenvolupar les competències necessaries per tenir cura dels menors. En aquests casos, s'haurà de cercar un mitjà alternatiu als infants o adolescents a la seva família d'origen. 

• L'avaluació dels danys causats als infant víctimes de maltractament. La seva detecció malgrat que algunes vegades no sigui fàcil de veure, haurà de ser el més precoç i eficaç possible. S'ha de tenir la valentia per relacionar els indicadors del patiment infantil amb l'existència del maltractament. Com a consequència, l'infant pot patir trastorns de l'afecció, ja que no poden establir vinculacions sanes amb ells mateixos ni amb la resta. Tots el nens i nenes maltractats, presenten una afecció insegura. El més greu és el de tipus desorganitzat, caracteritzat per una detecció tardana del maltracte. Trastorn de la socialització, presentant problemes en la identitat i autoestima. Trastorn dels processos educatius. Educar comporta ensenyar als infantsa comportar-se adequadament respectant-se a ell/a mateix/a i als altres. Els nens i nenes maltractats, no han assolit aquest aprenentatge. Trastorn del desenvolupament donat que els maltractament impideixen o dificulten el bon desenvolupament dels infants. I per últim i no menys important, els Trastorns dels processos resilients, ja que en un entorn traumàtic no és desenvolupa adientment la capacitat de resiliència.

•  El paper de la integració escolar en una política de protecció coherent. Una protecció adient i integral, deu aportar als l'infants les cures que necessiten per tal de poder reparar el mal que se li ha fet. Se'ls ha d'assegurar una educació i una socilització que previngi i tracti els comportament conductuals derivats del patiment sofert. Els mestres tenen un paper molt important en la reparació dels infants maltractars. Per tal que es doni el cas, hauran d'assumir el paper de tutors de resiliència. "La resiliencia es la capacidad de una persona o de un grupo para desarrollarse bien, para seguir proyectándose en el futuro a pesar de los acontecimientos desestabilizadores, de condiciones de vida difíciles y de traumas a veces graves". ( Cyrulnic, B., 2002).

 

Experiències que afavoreixen l'emergència de la resiliència: 

• Oferir vinculacions afectivas segures, fiables i contínues
• Reconèixer-les com a víctimes i permetre'ls la presa de consciència de la seva realitat
• Donar recoçament social i afectiu
• Facilitar la seva participació en moviments socials
• Promoure i participar activitats que potenciin el respecte i els drets d'altres persones
• promoure la seva participació en activitats que els hi permeti veure el trascendent de l'humà
• Afavorir les experiències que promoguin l'alegria i l'humor
• Afavorit el desenvolupament de la creativitat

Resiliència

PUFF ERA UN DRAC MÀGIC

LLetra de la cançó

Puff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s'avurria molt
i sortia a jugar

Hi havia un nen petit
que se l'estimava molt,
es trobaven a la platja
tot jugant de sol a sol.
Tots dos van preparar
un viatge molt llarg,
volien anar a veure món
travessant el mar.

Puff era un drac...

Quan hi havia tempesta
s'ho arreglaven molt bé,
enfilant-se a la cua d'en Puff
vigilava el vent.
Nobles reis i prínceps
s'inclinaven al seu pas
i quan Puff els va fer un crit
els pirates van callar.

Puff era un drac...

Els dracs viuen per sempre
però els nens es fan grans,
i van conèixer altres jocs
que li van agradar tant,
que una nit molt gris i trista
el nen el va deixar,
i els brams de joia d'aquell drac
es van acabar.

Puff era un drac...

Doblegant el seu llarg coll,
el drac es va allunyar,
semblava que estava plovent
quan es va posar a plorar.
Tot sol, molt trist i moix,
el drac es va allunyar
i poc a poc, molt lentament,
se'n tornà al fons del mar.




On neix aquesta història?

puff‑el‑drac‑magic.jpg

La lletra de Puff, el drac màgic està basada en un poema que Leonard Lipton va escriure l'any 1959, quan tenia 19 anys i estudiava a la Universitat de Cornell, als Estats Units. Al seu torn, Lipton va escriure el poema inspirant-se en el text del poeta estatunidenc Ogden Nash titulat Custard the Dragon que tracta sobre un petit drac domesticat. Peter Yarrow, amic i company de la mateixa universitat, va afegir més estrofes al poema i la música. Posteriorment, l'any 1961, Yarrow va unir-se a Paul Stookey i Mary Travers, amb qui formarien el grup Peter, Paul and Mary. El grup va començar a tocar-la en les actuacions que feien en directe l'any 1961, tot i que no van enregistrar-la fins dos anys més tard. 

La lletra explica una història agredolça sobre un drac etern, anomenat Puff, i el seu amic Jackie Paper amb qui jugava quan era petit, però a mesura que en Jackie es fa gran, va perdent l'interès per les aventures imaginàries típiques de la infància, deixant en Puff tot sol. (Viquipèdia).

Quin missatge hi ha darrera la història?

La història de Puff, el drac màgic, ens deixa entreveure en la seva lletra, la importància dels vincles d’afecte que es poden establir entre dues persones, ja poden ser pares fills, mestres alumnes..., ens mostra tant la part de l’afecció amb la relació que s’estableix entre el drac i l’infant, com la necessitat d’estar preparat per l’arribada de la desafecció. Aquest moment també ha d’estar present en les vides de les persones, donat que les relacions varien, els infants maduren, es fan grans, cerquen altres reptes i tenen altres necessitats. 

És molt important, tal com mostra la cançó, la necessitat d’establir un vincle segur entre l’infant i les seves figures d’afecció. En aquest cas el nostre Drac Màgic. Gràcies aquest vincle, el nen o la nena, sap i reconeix que malgrat pugui haver una separació momentània, com pot ser el moment de l’arribada a l’escola, sempre en mirar enrere hi haurà una persona que l’anirà reforçant. Això fa, que l’infant tingui ganes de descobrir el món que l’envolta, que vagi adquirint autonomia. I, de la mateixa manera que l’adult va preparant l’infant pel seu futur, també s’ha adonar que el seu petit o petita creix i que gràcies a tot el recolzament i amor, ell o ella sabran caminar sols o en companya d’altres persones que els acompanyaran. Això no vol dir, que deixin d’estimar o necessitar a les seves figures d’afecció, voldrà dir que aquestes, amb els seus encerts o entrebancs, la perfecció no existeix, hauran fet un “bon treball”.     

Dins tot aquest sac, també entra la relació que l’infant ha pogut establir amb els/les mestres, donat que dins l’espai escolar, aquesta figura és la que li donarà seguretat i serà el seu referent. Per això de la necessitat de cuidar i establir també, unes relacions sanes, basades en el respecte, l’estima, donant als infants el lloc que es mereixen. Aquest/a a de servir de guia, d’acompanyament però, sense oblidar que també ha de marcar límits. Aquests no s’han de veure de forma negativa, l’infant ha de saber fins on pot arribar, que els límits no estan renyits amb l’afecte, amb el joc.

Com a cloenda, dir que les persones canviem, creixem, i tenim diferents necessitats al llarg de la nostra vida. Que s’ha d’estar obert a aquests canvis i acceptar-los de la forma més natural possible. Que tant el pares com els/les mestres, han d’entendre que els infants no són de la seva propietat, que la vida és seva, encara que nosaltres tinguem el deure d’acompanyar-los, estimar-los i guiar-los en el seu recorregut. Que malgrat que no sigui plat de bon gust veure com un fill abandona el seu niu, hem de veure-ho des de un altre caire i superar aquesta etapa el més ràpid possible, sentint-nos orgullosos, ja no del treball fet per nosaltres, sinó de les persones en les que s’han convertit aquells infants, als que havíem de “tenir entre cotonents”.   

Hem d’acceptar els canvis i veure’ls com nous reptes..